20.4.10

Parlar valencià, ser valencià

La llengua crea el món que ens envolta. No puc sentir-me més al costat de la terra que quan la sent en la llengua que forma el primer record: l'experiència que no donen els llibres, sinó la vida.

I la vida com a valencià s'arrela a les paraules que li donen sentit. Paraules que creen arrels, que mantenen l'arbre amb les branques i les fulles, amb les flors que són promesa de fruit. Per això vull que el valencià siga viu, que recupere el lloc que li correspon, que forme part de les llengües vives. I això haurem de fer-ho entre tots, entre tots els valencians.El valencià és una riquesa per a tots, cal prendre la bandera i mantindre la flama. Hem de dir i repetir que parlar valencià no és una imposició, la història està ahí per a demostrar-ho.

Nosaltres hem donat, i seguim donant exemple de convivència. Una convivència de llengua és una convivència d'acceptar l'altre, d'acceptar noves influències. Com a terra que som mirant el mar, donem la benvinguda. Per això mateix volem ser respectats, volem que aquell que ve conega i accepte la llengua d'acollida.

I és que a més a més, mantindre el valencià és un deure que tenim amb la nostra gent: Si mirem la història, és un miracle que encara es parle. Si hi ha per entrar al llibre dels rècords. Si contem els entrebancs que ens han posat, i malgrat tot, encara està present i hem heretat tot un món de paraules. Paraules fondes com un pou que si mirem a dins sentim la frescor de l'aigua, combatent allà baix la foscor  i el silenci per pujar als llavis, per pujar a la terra.


I qui ha mantés la vida de la llengua han estat sobretot la gent de la terra, que ha vist com canviaven els referents, i d'una societat agrària passava a una de serveis. Però gràcies a la llengua ha perdurat la memòria de la història que ens fa com a poble. I ha estat la gent dels oficis, els treballadors, les classes menys afavorides socialment.


Hem de sentir-nos orgullosos dels nostres pares que contra vents i tempestes no van deixar de fer sentir als seus l'amor per la terra, manifestada amb les paraules properes: lluna, cel, núvol, bancal, forment, garrofer i olivera. Homes i dones que estenien el seu saber i la seua tradició, mentre una altra llengua portava la política i fins i tot la religió. Però ha estat, i està, tal la força de les paraules que encara alenem.


Volem viure en valencià. Demanem dels altres la tolerància que nosaltres hem donat. Este tros de terra dels valencians seguirà sent valenciana si es manté el valencià. Vos demanem que conviviu amb nosaltres amb les dues llengües. Formem part de la mateixa terra, i la suma sempre és més productiva que la resta i la prohibició.


Vos convidem a ser plenaments valencians, i això vol dir convidar-vos a sentir el valencià com a part vostra, encara que no la tingueu com a primera llengua. Animeu-vos a formar part d'aquest  cos agermanat on el cor es mou per donar vida. Igual que les sèquies braçals i ramals porten l'aigua que fa esclatar el fruit.


Sentiu l'orgull de parlar-la, de formar part d'aquest tresor de coneixements que ens permet mantindre el món que hem heretat tot acoblant-nos als canvis que el segle XX ha fet arribar al segle XXI. I així el valencià ha entrat també als nous mitjans de comunicació, a la modernitat, a la contemporaneïtat del plurilingüisme.


Francesc Xavier Sala Ivorra, Sant Joan d'Alacant, 18 d'abril de 2010

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada